Grup Xebic d'Alta Muntanya

ASCENS FINS EL MENEJADOR, CIM DE LA FONT ROJA

2010-11-17T00:19:00.000-08:00

Hola companyes i companys, excursionistes i aventurers i aventureres (bo, ja està bé de vocabulari políticament correcte).

A la penya:

El proper dissabte, dia 27 de novembre, organitzem la diverses vegades ajornada excursió al Menejador, cim del parc natural de la Font Roja. Una vegada aconseguida la participació d'una mínima massa crítica (i discutidora...), llance la convocatòria definitiva:

Cal estar a Onil a les 8.30 h del matí, a l'entrada del poble, on hi ha una redona i un cartell que indica "camp de tir" cap a la dreta. Des d'allà tirarem cap a la venteta del Cuernos, cruïlla on trobem la carretera entre Ibi i Banyeres. Hi deixarem algun cotxe davant la cadena que marca l'accés al parc i continuarem fins la casa rural La Safranera, on deixarem algun cotxe més, tot tornant a continuació a la venteta dels Cuernos, on comença la caminada. Si algú ve per Alcoi, per la carretera que va a Banyeres, podíem veure'ns a les 9h-9.10h a la Safranera o bé a la venteta; ja em direu.

La idea és dinar a la casa rural, tornant després amb cotxe a arreplegar els altres cotxes a la venteta. L'itinerari comença, doncs, a l'esmentada venteta, seguint el GR-7 fins al mas de Tetuan, des d'on pujarem al cim. Baixarem directes, després, cap al pla dels Gal·lers i el barranc de l'Infern, desembocant a la Safranera, on dinarem.

Què voleu dinar? Propose dues opcions: olleta alcoiana o bajoques farcides d'arròs (ja sabeu que les bajoques ací són pebreres?).

Ah! la massa crítica, de moment, som: Herme, Andreu, Xaro, Anabel i Juli. Espere comptar aviat amb Bea, Carme, Doménec, J.Vicent, Joanba, Fèlix, Remei... no dubteu d'escampar la convocatòria a altres interessats tan trempats com aquests (o més!).

El GXAM reviscola! Amunt GXAM!

Juli Pasqual

ELS COLORS DE LA TARDOR. 21 DE NOVEMBRE.

2009-11-11T08:18:00.000-08:00

COCENTAINA- CARRASCAR DE LA FONT ROJA, ALCOI.

21 DE NOVEMBRE (L'ENDEMÀ DEL 20-N...)

Si l'ascens al Montcabrer va ser un èxit, no hem de baixar la guàrdia. El GXAM havia perdut la credibilitat després de dos fracasos seguits (Montcabrer, Febrer 2009, Urbión, Abril 2009) i el prestigi costa molt d'assolir i tanmateix es perd amb massa facilitat.

Inquiets per redescobrir la Serra de Mariola i veure els colors de la tardor, el GXAM preveu fer la Ruta Cocentaina-Alcoi. Serà el dissabte 21 de Novembre.

La ruta la començarem des del Refugi de Cocentaina, les Foietes, i seguirem el PR-37 fins el Coll de Sabata, on ens incorporarem al GR-7 que ens portarà fins Alcoi. Concretament al parc Natural del Carrascar de la Font Roja, situat entre els termes municipals d’Alcoi i Ibi. És un dels espais naturals millor conservats del país valencià. L’espai natural protegit comprén unes 2.298 ha, i comprén l’alineació muntanyosa de l’alt de Sant Antoni, el carrascar de la Font Roja i la Teixereta. La cima del Menejador, amb 1.356 m d’altura és la cota més elevada del parc.

L'orientació de la serra, desplegada de nord-est a sudoest, afavoreix que els vents freds i humits procedents del nord-est, dominants en el parc, queden retinguts en la cara nord, ocasionant pluges. Així mateix, la vegetació facilita la condensació de la boira . Aquest fet, al costat del relleu, bastant més abrupte i accidentat en la cara nord, han procurat l'existència de diferents unitats de paisatge vegetal: bosc de caducifolis, carrascar d'ombria, matoll de solana, vegetació rupícola, vegetació de codolars, etc.

I aixó és el que volem veure!

La ruta serà d'uns 20 km. Com vam fer el la darrera incursió per terres contestanes, s'ofereixen dues modalitats:

- anar divendres 20 de Novembre a Cocentaina i fer nit allí.*

- acudir el dissabte 21 de Novembre a les 8:00 al refugi de les Foietes.

* Cal afegir que un dels actes que ha previst l'organització durant el sopar del divendres dia 20, serà fer un brindis en commemoració del 20-N...

Donat que el recorregut és més llarg del que solem fer, es prega mentalitat positiva i esperit muntanyer (és a dir, no queixar-se i assimilar qualsevol contratemps amb naturalitat i templança)

MONTCABRER AGAIN

2009-09-23T03:13:00.000-07:00

Després de l'intent de l'any passat, amb vents de 3000 i 4000 km/h (les dades estan contrastades amb diverses fonts de la ESO) el GXAM tornarà a intentar l'ascens al Montcabrer.

Esta vegada, i sense que servisca de precedent, el GXAM s'acomoda i prescindeix del refugi per anar a un Hotel. (Que se note!)

La ruta que anem a fer és l'ascens al Montcabrer des de Sant Cristòfol, i baixarem fins Agres, visitant la cava arquejada.

Eixirem el divendres 2 d'octubre, a les 20:00 al MAS y MAS d'Ondara.

Arribarem al Nou hostalet on ens instal·larem i soparem.

Dissabte 3 d'Octubre a les 8:30 h iniciarem l'expedicio que ens portarà al cim del Montcabrer.

EFECTES DEL PATXARAN DE YANGUAS AL COS HUMÀ

2009-04-20T01:41:00.000-07:00

JAVALAMBRE – 9, 10 i 11 de Gener de 2009

2009-03-23T03:55:00.000-07:00

En plena costera de Gener i desafiant les nefastes previsions climàtiques que Canal 9 presagiava, un grup de xebiquers intrèpids vam decidir tirar endavant amb la somniada excursió a la neu. Feia mesos que ens anava rondant la idea de, en arribar el fred de deveres, anar a fer raquetes de neu a Javalambre i així aprofitar que a Juli li n’havien regalat un parell pel seu natalici.
Tot preparat i amb moltes ganes de fer la petita travessia, sols teníem en contra les prediccions que a la televisió feien per al cap de setmana i també els mals auguris que alguns dels nostres companys ens presagiaven: fred i molta, molta, molta neu. Molts eren els indicis que demostraven que aquesta anava a ser una excursió diferent; per començar, el lloc de trobada ja no va ser el ja tradicional “more and more” d’Ondara, si no que la sortida es va fer des de Pedreguer, després d’una exquisida truita de carxofetes i un vinet per tal de preparar-se per a les gèlides temperatures que ens esperaven.
El camí cap allà anava de luxe, sempre sota la atenta mirada de tots al termòmetre que baixava sense miraments, fins que inevitablement vam haver de parar per posar les cadenes (o almenys intentar-ho) sota les primeres bolvetes de neu de l’excursió.

Molt espai i amb paciència vam arribar al nostre primer destí, Camarena de la Sierra, un poblet nevadíssim que hi ha als peus de la Serra de Javalambre i on ens esperava Facundo, oriünd amable i hospitalari a qui li havíem llogat un pisset o “apartamento” per passar el cap de setmana.

Instal·lats allí i després de comprovar que Herme i MªJosé tenien de sobte una filla majoreta amb qui havien de compartir habitació (“de las cuatro camas que tiene el apartamento”, no ens havien dit que la cambra de matrimoni tenia un llit supletori “para la hija”), vam sortir a fer un tomb pel poble per gaudir de xafar neu verge (a la Marina no passa habitualment). Al temps que la filleta d’Herme demostrava que era (o no) un angelet i que gaudíem de la bellesa del paisatge blanquíssim que aquest indret llunyà ens oferia, feliçment i gràcies a una pintada en una casa del poble, vam comprovar que no estàvem tan lluny de casa com semblava (almenys “nos echamos unas risas”!).

Situats al poble i aclimatats, ja estàvem preparats per passar la nit a Camarena i esperar amb ganes als “amics de Peter” (o eren els amics de Robert Crespo?) que formaven l’expedició que, si s’aclarien posant les cadenes, ens visitaria al dia següent. Amb aquestes ganes i a 9º sota zero va amanéixer el nou dia i, preparats i gelats vam iniciar l’ascens en cotxe a l’estació d’esquí de Javalambre meravellats per les blanquinoses vistes que el paisatge ens oferia i que ens deixaven quasi bé sense alé.

I sense alé de deveres. Feia tant de fred que Juli, que és un home molt valent i experimentat, conduïa amb guants i sense treure’s la jaqueta!!!

Una vegada al punt de trobada, vam comprovar que la colla de nouvinguts s’havia llegit les instruccions per posar les cadenes i no havien tingut cap dificultat en arribar. Salutacions i comprovació de que podia ser (sols podia ser) que canal 9 tingués raó: efectivament feia molt, molt, moooooolt de fred!!. Després d’esperar pacientment a que els huit parells de raquetes de neu dels que disposa l’estació (esquis, pals, tablas d’esnounoséquè... hi han a manta, però parells de raquetes de neu, sols 8!) estigueren lliures per a nosaltres, ens vam disposar a iniciar l’ascens, no sense abans posar-se la cremita protectora per tal d’evitar semblar experimentats esquiadors.

Així és com, tots amb les raquetes ben lligades (o quasi tots; algún secretari d’algún centre de la Marina tenia problemes per passar-se un cordó ben senzill...) vam iniciar el sorprenent i gèlid ascens al pic més alt de Javalembre. Com que l’espera de les raquetes va retardar la nostra sortida, malauradament no vam parar a esmorzar i per unanimitat (o no, és igual) es va ajornar el dinar per a l’arribada al cim.

Així, entre converses agradables, alguna paradeta per fer fotos, les “paiassades” de Robert, i no sense un gran esforç, conseqüència de les baixes temperatures, vam prosseguir el nostre ascens, que per moments es complicava ja que hi havia una espessa boirina que dificultava fins i tot la visibilitat de les petjades dels nostres companys i, per suposat, feia invisible el punt d’arribada. Donen fe aquestes imatges de l’aspecte d’experimentats muntanyers que l’expedició xebiquera anava adquirint.

Pas a pas, amb gana i fred, vam arribar al cim on ens esperava un entrepà de sobrassada granitzat i, com no, la petaqueta d’Herme amb bourbon de son pare, també granitzat. El moment del dinar, tan desitjat a excursions anteriors havia de ser allí, a uns 3000º sota zero, drets i amb les mans i els peus erts per les baixes temperatures. I el Juli i l’Herme encara es paraven a enviar missatges literaris als amics on explicaven les meravelles que els nostres ulls veien!!! Anem anat que ens congelem!!!. Tot i les dures condicions climàtiques, les vistes i l’experiència van ser espectaculars. Foto de grup que recordara el moment, tràngol de “güisqui” o vi (a la carta) per reposar forces i calentoreta, un recaet al Cerro Calderón, visitat pels xebiquers el passat mes de Novembre i visible des d’aquest cim, i corrents de nou cap avall.

Una vegada baix, després d’haver acomiadat als ja oficialment coneguts com “els amics de Robert”, el nucli inicial d’expedicionaris xebiquers vam tornar a Camarena, a aquell apartament que ens havia llogat l’amic Facundo i que ens esperava amb els radiadors a ple rendiment. Una cerveseta acompanyada amb fruits secs i cotnes exquisides, va ser el preàmbul per a la sessió d’estiraments-relaxació que cadascú va fer al seu aire, tot pròleg d’un soparet que com no, tenia com a plat principal una crema de carabassa i ...més truita!!!.

Com que al dia següent havíem de matinar per fer una nova excursió i aprofitar el lloguer de les raquetes, tan sol·licitades a l’estació d’esquí, el moment de les copes va ser reduït (decisió presa per unanimitat, o no) a un ditet de patxaran i un conte per a dormir que Herme ens va contar, després de posar-se les ulleres de llegir i al racó de la tèbia llum que ens donava la “lampareta” més avantguardista del pis de Facundo. Bona nit filleta i tots a dormir com un tronquet, fins que el matiner despertador de Juli ens donara la benvinguda amb el seu so tan... tan...

Diumenge havíem previst fer una volteta amb les raquetes seguint la vorera del riu que travessa Camarena de la Sierra, volteta que pensàvem seria d’allò més normal. La nostra sorpresa va ser doblament gran quan vam descobrir un paisatge gelat, però alhora encisador amb uns colors d’hivern i tardor barrejats i d’una solitud d’allò més gratificant. Efectivament, havíem pres una bona decisió i a més... estàvem aprofitant les raquetes de neu!. Encisats per la soledat del entorn i arxivant a la retina la bellesa del paisatge per tal d’obligar-se a tornar, vam acabar el passeig al “hotelito rural” que hi ha a Camarena, “refugio obligado para expertos (o no) esquiadores” que van a passar el cap de setmana a la propera estació d’esquí. Allí, vam agafar forces per al viatge de tornada amb un exquisit entrepà de pernil acompanyat per unes olivetes i moltes coses més. Quina manera de patir!!!

I com que totes les coses s’acaben (i les coses bones més encara), la nostra escapadeta a la neu també arribava a la seua fi. Era una vertadera llàstima que les condicions climàtiques fóren més bones, ja que com tots sabem, la televisió no s’equivoca mai i a Ondara tots pensaven que (tot i que vam intentar colar-li al nostre cap d’estudis que estàvem aïllats per la neu a Camarena, ja que ell no veu la tele i canal 9... encara menys) dilluns, sense cap mena de dubte aniríem a treballar. Així, amb una tristesa infinita, vam tornar les raquetes de neu a l’estació d’esquí, vam comprar unes pastes a Camarena (cal fer turisme rural de deveres i anar-se’n sense “crompar” res..) i, després d’admirar per darrera vegada la majestuosa blancor del paisatge, vam emprendre viatge de tornada cap a casa, convertits ja en experts caminants sobre neu i amb un record inoblidable de l’ultima expedició xebiquera.

CRÒNICA GRÀFICA DE LA SERRELLA

2009-03-16T01:39:00.000-07:00

NOU REPTE: MONTCABRER, 1390 m

2009-01-16T03:16:00.000-08:00

EXCURSIÓ AL MONTCABRER

El molt honorable GXAM, es disposa a pujar al Montcabrer, seguint el PR- V37. Aquest PR ens donarà a conéixer el massís de Montcabrer per un dels més bonics accessos al cim, la "ruta ecològica", el camí tradicional per a pujar-hi des de Cocentaina.

La ruta que farem és circular i recorre la cara Nord i Sud del Montcabrer, per la Serra de Mariola.

Passarem per llocs emblemàtics, com la Cava Arquejada i el castell de Cocentaina.

DADES DE LA RUTA:

DISTÀNCIA: 17, 5 KM

DURACIÓ APROXIMADA: 6 H

DESNIVELL: 700 M

DESNIVELL ACUMULAT: 1500 M

DIFICULTAT SEGONS LA FED. VAL. DE MUNTANYISME: MITJANA-ALTA

DIFICULTAT SEGONS ELS ITEMS GXAM: BAIXA

Hi han dues modalitats:

a) Fer nit a Cocentaina el divendres

b) Acudir a Cocentaina el dissabte cadascú desde la seva localitat

En tot cas, l'excursió començarà el dissabte 24 de Gener des del Refugi de les Foietes (Cocentaina)

CONVOCATÒRIA:

OPCIÓ A: DIVENDRES 23 DE GENER A LES 18:30 AL MAS Y MAS D'ONDARA

OPCIÓ B: DISSABTE 24 DE GENER A LES 8:30 A FOIETES

ASCENS AL MONTDÚVER (841 m)

2008-12-02T01:55:00.000-08:00

Els companys del cicle formatiu, han organitzat una excursió amb vistes espectaculars: El Montdúver.

CONVOCATÒRIA:

DIA: 6 de Desembre de 2008

HORA: 8:00 h

LLOC: MASYMAS

DINAR: Arròs al forn, a Xeraco

ASCENS AL CERRO CALDERON (1836 M)

2008-11-11T01:23:00.000-08:00

Fa molts anys, quan els ànecs tenien dents, van sortir d’Ondara 8 profes del Xebic, per tal de conquerir el “Cerro Calderón”, també conegut com “Alto de las Barracas”.

El passat 7 de Novembre, huit xebiquers iniciàvem una aventura emocionant aventura: pujar al cim del País Valencià, situat al Racó d’Ademús, un curiós enclavament separat de la resta del País i confinat entre les comunitats d’Aragó i La Mancha (aquestes dues pertanyen a Espanya).

Amb la il·lusió que se’ns pressuposa, vam organitzar l’estada a La Puebla de San Miguel així com estudiar les rutes que ens disposàvem a fer.

A les 16:00 h eixíem d’Ondara direcció al peatge d’Oliva, on ens esperava Remei, excompanya i amiga, i Xavi, un muntanyenc experimentat i gran coneixedor de les muntanyes que ens envolten.

Aquesta viatge requeria a més dels preparatius propis de qualsevol expedició muntanyenca, una gestió administrativa, ja que havíem de passar la frontera d’Espanya en dues ocasions. Dos hores després d’eixir vam arribar a la frontera, on vam haver de lliurar els visats corresponents. Jo anava amb Juli i no vam tenir cap problema per passar la duana, ja que ell disposa de visat diplomàtic (se’ls concedeix a l’ocupar el càrrec de director d’IES) i a mi em coneixen sobradament en la frontera, donat que la meua dona es de Daimiel (Ciudad Real) i solem visitar a la família amb freqüència. Més problemes va tenir el cotxe de Lourdes, Bea i Herme. Com tothom s’ho imaginarà, el problema era Herme. L’acta de regidor del Bloc de Sagra no li va ajudar gens ni mica. Davant la negativa dels funcionaris de la duana en concedir-li el visat de turista, vam pensar de telefonar al ministre d’exteriors, el Sr Moratinos, però aquest no ens va poder atendre, ocupat en exclusiva en conseguir una invitació al G-20 per a ZP, tot i que siga com a cambrer, servint el càtering. Es feia tard i sols l’ingeni de Lourdes i Bea podien salvar a Herme. I així ho van fer. Van poder convèncer als funcionaris de que portaven a Herme de secretari i agent personal, i que elles eren dos models que estaven fent una gira per indrets bucòlics i plàcids, per combatre l’estrès de la seva vida laboral i d’atapeïda agenda. Els nostres companys de cicle formatiu ho van tenir molt més fàcil. Van dir que anaven a capturar a adolescents per incorporar-los a un cert programa en els que ells imparteixen. I sens res més que afegir, Vicent i Alfons, cap a dins.

A les 19:30 h arribàrem a La Puebla de San Miguel, un poble d’alta muntanya, ben conservat situat a la falda de la Serra de Javalambre, a uns 1.100 m d’altitud. Només baixar del cotxe topetem amb una inscripció esgarrifadora i atroç en la façana de l’església:

Després d’aquest primer sobresalt vam haver d’extremar la nostra percepció del que ens envoltava.

La casa estava bastant ben condicionada. Però quedava per resoldre un conflicte que tots teníem present i ningú s’atrevia a posar damunt la taula. Hi havia 4 habitacions dobles i érem 9 expedicionaris... Algú s’havia de quedar sense llit. Mentre jo acabava de descarregar les borses d’allò que havíem comprat, vaig notar algo estrany. La única motxilla que hi havia en el saló menjador era la meua. On estaven les altres? A cas ja s’havien instal·lat en les respectives habitacions els meus companys? El meu cor va començar a bategar intensa i rítmicament (aquesta última és la diferència amb el cor de Juli, aqueixat d’una controvertida arrítmia). Vaig anar corrent cap a una habitació, mentre la meua angoixa s’exacerbava. Allí estaven Juli i Herme. Sense temps per poder assimilar el que acabava de veure em vaig dirigir a l’habitació contigua, allí treien les seues robes Lourdes i Bea que no van tenir tan sols el coratge d’alçar la vista. La meua exasperació m’envaïa i m’estava començar a enverinar de la meva pròpia ira. Com s’atrevien estes xiques, noves al centre, a deixar de costat a qui els dirigeix en el lloc de feina?. A cas no contemplaven la possibilitat d’unes conseqüències fatídiques i dramàtiques en el seu dia a dia a l’IES? A cas subestimaven la meva capacitat de posar les coses al seu lloc? A cas dubtaven de la meua diligència per gestionar un mobbing sense precedents? Encara no estava perdut tot! En la planta baixa quedaven encara dos habitacions! Sense calcular massa els graons de l’escala vaig botar i amb tres passos vaig arribar a la planta de baix. En la primera habitació que vaig revisar hi havia dos llits i en cadascun d’ells una maleta. Però no hi havia ningú. De qui serien aquestes maletes? Qui era capaç d’abandonar les seues pertinences i deixar momentàniament la casa? D’alguna manera ho havia d’esbrinar. De sobte vaig adonar-me d’un detall inusual. Hi havia una foto en la taula de nit, que separava els dos llits. Era una foto d’adolescents. Un grup d’uns xics. Què? Reconec les cares! Són els del PQPI! No m’ho podia creure. L’habitació era la de Vicent i Alfons, i havien posat una foto de grup dels seus alumnes per donar eixe aire familiar a l’habitació. Poques possibilitats em quedaven. Una habitació, junt enfront de la de Fred Pastor i Calor Rodrigo. La porta romania tancada. No es sentia cap soroll. Vaig agafar aire. Vaig respirar profonament abans de girar el pom de la porta. Remei! Tu també? Com has sigut capaç? Vam compartir despatx l’any passat! Vam compartir complicitat, secrets, bons i mals moments, èxits i fracassos. Com m’havies pogut trair per un company teu de la Font. Si ni tan sols és de la Font, és de Potries! Com has pogut fer-me açò? A mi, que t’ho he donat tot en esta vida!

Afligit, aixafat, aclaparat, amargat, atuït i desolat vaig pujar a poc a poc l’escala. En la planta superior regnava el silenci. No havia hagut compassió i jo havia perdut la batalla. M’havien castigat pels meus abusos en compliment de les meues competències. Però això va amb el càrrec. I jo començava a pensar que els homes amb menys drets que hi ha sobre la terra som els caps d’estudi i els presos de Guantànam.
Vaig mirar un costat i l’altre de l’estància no hi havia més habitacions. Sobtadament vaig sentir una alenada d’aire fred. Venia de dalt. Al mirar amunt vaig veure una mena de pallissa, potser on antigament tenien gallines o conills. La vilania de qui jo tenia com a amics em duia a aquella pallissa. Sense mediar cap paraula vaig pujar per una escala de fusta corcada. En aquell altet, no hi havia res. Una canyís mig trencat, un xic de palla i pols. Molta pols. El sostre tenia unes escletxes per on cabria un home. La nit era estrellada i la ventisca que entrava em recordava el front fred que havia pronosticat el part meteorològic. Vaig escampar una mica de palla i em vaig gitar damunt. Com que no disposava de mantes que em feren d’abrigall, vaig tirar-me damunt el canyís i vaig intentar descansar. Mentre mirava per entre l’espai que deixaven les escletxes del sostre pensava si era justa aquella penitència que m’havien encomanat els meus companys. De vegades em movia i m’arrapava la cara amb els filferros que subjectaven les canyes que conformaven el canyís. La fullaraca de les canyes se me clavava per les foses nasals i em produïa esternuts. Tremolava de fred però el dolor que sentia per dins superava a les inclemències fisiològiques exteriors. Poc a poc vaig anar endormiscant-me, sucumbint al sopor fins que finalment vaig caure en els braços de Morpheo. Sentia com un somni entre boires les rialles malicioses i tiranes de la resta del grup. Ells cantaven i ballaven. Feien el sopar. Crema de carabassa, truita de creïlla i ceba, coca de la Font i embotit del Mas y Mas. Fins i tot es van atrevir a fer una revetlla jugant al Trivial, entre traguet i traguet de patxaran. Per a uns era la bacanal. Per a mi va ser la constatació de la solitud del poder.

El dissabte a les 8:30 h, començàrem la ruta d’ascens al Cerro Calderón. El PR 138.1. Feia fred però no tant com ens havien imaginat. El paisatge, això si, complia amb les expectatives. A mesura que anaven ascendit, canviava la vegetació. A les carrasques inicials es seguia el savina albar. El grup anava a un bon ritme, tot i les contínues parades de Lourdes. Ara tinc calor, dons em lleve les malles tèrmiques. Ara tinc fred, em pose el sobrepantaló. Ara vol ploure, docs em pose el xubasquer. Que no plou, doncs pare i mel lleve. Que tinc un tiró en la cuixa, doncs em pose cremita. I així tot el trajecte....
Ens vam trobar amb un simpàtic gripau que no va tenir cap objecció en fotografiar-se amb Juli. Podeu veure quina parella més graciosa en la següent foto: (Juli és el que va de roig i el gripau el de verd, eh!)

L’esmorzar va ser contundent i suculent.

A partir del 1600 metres començàvem a veure les taques que sobre la muntanya representaven les savines rastreres. Juli ens va dir que eixe efecte s’anomena pell de lleopard, per la semblança amb les taques de la pell del mamífer.
A mesura que anàvem pujant minvava la temperatura. El sol no es definia. Eixia una estona i després de fer a Lourdes llevar-se alguna peça de roba, doncs es tornava a amagar darrere dels núvols.

A uns 1700 metres està el refugi, en un indret bucòlic, un entorn màgic i que haguera forçat el nostre amuntegament si haguérem decidit passar la nit allí, ja que sols disposava d’una llar per combatre el fred.

A les 12:30 h, tal i com estava previst vam fer el cim. Allí vam desplegar la pancarta reivindicativa en pro de l’ensenyament públic i contra les ingerències i esperpents de la conselleria d’educació. Les vistes eren un privilegi, amb les neus de Javalambre com a teló de fons. Des del sostre del País Valencià ens van sentir per moments aquell valent Jaume I, quan preparava la conquesta de València i que ho relatava al Llibre dels fets: “E nós estant a Osca, anam per nostra terra envers Saranyera e haguem-nos pensat que preséssem lo castell que els sarraïns apel·laven Enesa, e els crestians déien lo Puig de Cebolla, e ara nom lo Puig de sancta Maria...”

Allí estàvem els nou expedicionaris. I les cares de goig ho deien tot. Les tres dones que portàvem eren el vertader pulmó del grup. Elles tres eren l’alegria, l’encant, el valor i el tresor de l’expedició. I elles ho sabien. I nosaltres també. Tres dones capaces de tot i amb un coratge i una personalitat dignes de les més emblemàtiques dones que haja conegut hom.

El camí de tornada cap a La Puebla de San Miguel encara era més bonic que el d’anada i va transcórrer, sense cap incidència rellevant més que les contínues aturades de Lourdes per posar-se la cremita "visiocrem".

En arribar a la casa Rural tocava descans, estiraments i dutxa. Monyo no!! Monyo no!! Cridaven les xiques, recordant-me la lluita diària a ca meva. I aigua calenta per tothom. He dit tothom? Millor seria allò de mariquita l'últim que arribe!! Juli i jo van ser els lents de reflexes i vam gaudir de la dutxa polar...

El sopar va ser a Torrebaja. Un bon sopar, de cuina d’autor, però amb l’olor de la carn (o lo que collons fora) a la pedra de la taula del costat. Els rovellons, exquisits. I l’ànec caramel·litzat d’Herme, per nomenar-lo patrimoni de la humanitat. I si no que li ho pregunten a Bea, que gairebé se,l va menjar tot. I sols volia tastar-lo!

Capítol a part mereix la marxa al pub del poble. Homenatge a Rita. Gintònics “aguaos” fins que no vam poder més. Tots ballant al ritme de la millor músic de la història, hàbilment mesclada per DJ Maruja. Recorregut per lo més friki de la música del món mondial. He dit tots ballant? Disculpeu-me l’error. Tots a excepció de Juli, aqueixat de l’arrítmia cardíaca i que per prescripció mèdica va romandre tota la nit assegut a una cadira beguent una aigua mineral. (veure foto)

A les 4:30 h, vam decidir que ja havien complit. La gent del poble ja s’havia rist prou de nosaltres i Rita ja havia sigut bastant homenatjada. A 3ºC pels carrers de Torrebaja, ens van fer la darrera fot del dia. De les 7 del matí fins les 4:30 de la matinada no està mal. Una jornada pròpia de professors d’IES.

El diumenge va ser una mica estrany. Tots ens vam aixecar cansats i amb mal cos. Per què seria? Seria l’aire de la Puebla de San Miguel? Seria l’altitud? Caldria fer un estudi epidemiològic.

Una vegada els cotxer carregats, arriba el moment de tornar cap a casa. Visiteta a Aras de los Olmos i dinar a Alpuente.

Cap de setmana passat i un munt d’experiències viscudes. Els que ho hem passat tardarem a oblidar- el que hem viscut per terres d’Ademús.

AGRAÏMENTS:

A l’esperit PQPI, que ens ha fet forts en els moments de flaquesa.
I molt especialment, al Capità Moro, per subvencionar la quasi totalitat de l’expedició. Que val el Cerro Calderón? Que val?... Això.. Això ho pague jo!

CRÒNICA DE L'EXCURSIÓ

2008-10-20T01:24:00.000-07:00

Tractant-se de “la Catedral del Senderisme”, els peregrins del Xebic no hi podien fallar. I no ho van fer. Un grup variopinto de xebiquers/es i afins van fer la ruta del Barranc de l’Infern, que recorre el PR-V 147. Aquest ruta és circular i té un recorregut de 14.301 m. Algun desaqueferat ha documentat que hi ha 3343 graons de pujada i 2603 de baixada. 10.327 m de senda, 526 m de camí de terra i 3.448 m d’asfalt.

El temps estimat en recórrer el PR és de 6 h 45’ en condicions normals. Però aquest no va ser el cas. Robert Miralles i Carme Ballester tenien quefers familiars que requerien la seua presència al poble abans de les 14:00. Així que van subornar a un parell de guies per tal de rebaixar el temps a tal efecte. Dit i fet. Amb 4 h i mitja, recorregut acabat. I cadascú cap a sa casa.

Paradoxes del Xebic van fer que aquesta excursió es realitzara just un any després de la darrera vegada (20-10-2007). En aquella ocasió va ser dues setmanes després del devastador desbordament del Girona que tan de mal va fer per Beniarbeig, el Verger i els Poblets. En aquella ocasió el riu portava un cabdal considerable que va complicar la logística de la comunitat xebicenca a l’hora de creuar el riu. Aquest any però, el riu no portava aigua i es va aprofitar el seu llit per fer un descanset.

El grup fa anar des del principi molt disgregat. Però a l’hora d’esmorzar ens vam arreplegar tots. El cel no donava senyals de pluja i el sol feia esporàdiques aparicions per recordar-nos que havíem de suar la camiseta. I tant... La primera pujada, del riu fins les juvees d’enmig, ens va agafar amb forces. El grup capdavanter va poder fins i tot fer les pertinents compres en el rastre regentat per dos membres de “Repobladores sin fronteras” (agarrat fort que ve corba!!).

Al baixar cap a riu, just abans de passar per la font de Reïnós vam veure unes paleres , els colorits de les quals ens recordaven que estem a la millor terreta del món.

Una font tan petita, i tan que diu!
Quin exemple més net per a un poeta
de la fidelitat al lloc nadiu
I de contentament i pau secreta
(J.S. Pons)

La pujada des del barranc de l’infern cap a les juvees de dalt ja va fer menys gràcia. Això si, des d’aquest punt l’estampa és espectacular. Un descanset i a seguir, que el temps passa i els guies cobrem per objectius.

La baixada fins el barranc Racons va ser un passeig per tornar les cames en si però faltava el tercer port de muntanya, fins la font d’Olbis. I aquest tram ja no va tenir gens ni mica de gràcia. Més be, mala llet. Molta mala llet. Semblava que no s’acabara mai.
Però com deia Machado “Caminante no hay camino, se hace camino al andar”. I això és el que aniria pensant Bea Calabuig, el nou fixatge del Xebic, encantadora i incombustible, que pas a pas ens va seguir per arribar amb el primer grup. “El grup de la pressa”.

Durant el recorregut, no es podia deixar d’observar el relleu, la vegetació, la flora i la fauna. Aquesta senda gaudeix d’una riquesa inusual.

Mireu aquestes setes

I aquest exemplar endèmic de la zona, tot i que sembla ser que està una mica desubicat. Aquesta espècie sol habitar pels termes pròxims a Pego.

A les 13:30 h arribà el primer grup a la fi de la senda. Prova superada!

Sense gairebé temps d’acomiadar-se, Robert, Carme, Bea, Ferran i Joanba van abandonar La Vall de Laguar per anar a les seves respectives cases. Quina llàstima perquè el dinar a l’hotel es presagiava una delícia. Com així va ser.

Per cert! L’etimologia de “Laguar” deriva de l’àrab “Al-ahwar”, que significa “en blanc”. Resulta fàcilment associable al color de la terra d’esta vall.
El cuscús de l’hotel Alahuar estava exquisit, com també les entrades i els postres. Especial menció mereix “l’arrop i tallaetes” que es van demanar dos nostàlgics com Juli i Vicent.

El transcurs del dinar va ser una mica estrany. Els clàssics temes de conversa (educació, política, república, psicopatologia conjugal) no es van tractar. Potser degut a l’alineació dels astres la temàtica va esdevindre mística i paranormal. No es descarta en absolut que el GXAM (Grup Xebic d’Alta Muntanya) acabe convertint-se en una secta. De fet, es una possibilitat molt real. Qui sap? Si vols esbrinar-ho, no et pots perdre la propera excursió. T’esperem!

BARRANC DE L'INFERN

2008-10-13T00:00:00.000-07:00

Considerada per molts la "catedral del Senderisme", el Grup Xebic farà el recorregut sota el que s'aixopluga aquesta excitant denominació.

Es tracta del PR-CV 147, que recorre la Vall de Laguar. Es una ruta circular que comença en Fleix, en la font Grossa-llavador i acabarem en Benimaurell com solem acabar sempre, és a dir, davant d'una taula amb una exquisit menjar. En aquest cas, tastarem un cuscús en l'hotel Alahuar.

DADES DE L'EXCURSIÓ:

DURACIÓ APROXIMADA: 6 H
RECORREGUT: 14 KM
ITINERARI: Fleix, Llavador i font Grossa, Forat excavat en la roca, Riu Ebo, Pou de la Juvea, Les Juvees d'enmig, font Reinós, Riu Ebo, Les Juvees de Dalt, Barranc Racons, Font dels Olbis, Benimaurell.

DIFICULTAT: MITJANA-ALTA

CONVOCATÒRIA:

DIA: DISSABTE 18 D'OCTUBRE
HORA: 8:00 H EN EL MAS Y MAS

BARRANC DE L'ENCANTADA

2008-05-22T04:51:00.000-07:00

AMICS: AÇÒ S'ACABA!

HA ARRIBAT L'ULTIMA EXCURSIÓ DE L'EMBLEMÀTIC GRUP XEBIC

ANIREM AL BARRANC DE L'ENCANTADA, ENTRE PLANES I BENIARRÉS

El barranc de l’Encantada naix en les proximitats de Beniaia, a la vall d’Alcalà; quan entra en el terme de Planes travessa una sèrie de gorges i petits congostos excavats entre les calcàries que formen un conjunt de gran bellesa. Finalment desemboca en el riu Serpis, pocs metres riu avall de la presa de l’embassament de Beniarrés.

La zona habilitada per a ús recreatiu és molt petita. Es tracta d’una escala rústica que baixa des del camí d’accés fins al fons del barranc, on hi ha un mirador, una taula i una font.

La vegetació és molt variada i densa, amb espècies com ara pi, baladre, llentiscle, heura, espí negre, canyís, esbarzers i alguns arbres ornamentals com els xiprers.

Aigües avall de la zona recreativa es troba el camí reial dels Mallorquins, antiga senda utilitzada per a arribar a Dénia.

Segons la història relata,
i la veritat pot ser,
una senyora molt guapa
li va eixir a un llenyater.
Li ensenyà un collar de plata,
amb un diamant i un rubí:
"¿què és el que vols, la joia,
o t'estimes més a mi?"
Li contestà que la joia:
"sempre seràs desgraciat,
en aquella penya tan alta
tinc un palau encantat.
Mai seràs ditxós,
si m'hagueres volgut a mi
la fortuna que hi ha allí
haguera segut dels dos"
Damunt d'una aura boreal,
a l'amanéixer l'aurora,
desapareix la senyora
i el pobre es queda igual.
Si us ha agradat la dita,
no la tingueu per falòria,
que és la vertadera història
del barranc de l'Encantà.

CONVOCATÒRIA:

DIA: 24 DE MAIG
HORA: 8:00 H
LLOC D'EIXIDA: MAS Y MAS, ONDARA
DINAR: REST. DEL RAVAL (BENISSIVÀ)

CRÒNICA DE L'ASCENS AL BENICADELL

2008-03-03T01:30:00.000-08:00

Com cabia imaginar, la ruta d’ascens al Benicadell no ha deixat indiferent a ningú. Ben al contrari, ens ha meravellat a tothom per tres motius: en primer lloc, la bellesa de la ruta d’ascens i el seu estat de conservació, en segon lloc l’autoritat, l’entitat i la presència que transmet el Benicadell quan un s’arrima a la seua falda, i en tercer lloc per la vista que hi ha des del seu cim.

La convocatòria va comptar, com ve sent habitual, amb noves incorporacions.

Després de 3 horetes de caminar vam fer l’esmorzar a la nevera que hi ha molt aprop del cim. Una nevera molt ben conservada i de grans dimensions on ens vàrem fer una foto pel record.

Amb l’estòmac ple i dos xatos de vi al cos, calia fer el recorregut de 600 m restants fins el cim del Benicadell.

Des del cim del Benicadell, per la vessant N-NE es veu la vall d’Albaida, anomenada Vallblanca pel color de la seva terra. Allí es podien veure el poble d’Otos (el dels rellotges de sol), Carrícola, Bèlgida, Benigànim, Albaida, entre d’altres, i el pantà de Bellús.
En el NW i enfront nostre, teníem el Montcabrer, el primogènit de la serra de Mariola, que més prompte que tard acabarà sent culminat pels gxamers (aquest terme encara no està enregistrat).

Al W, baix de nosaltres reposava tranquilament el pantà de Beniarrés, vigilat de prop per Planes. I a l’alçar la vista es trobava Aitana, elevant-se sobre la Serrella.

Pel S-SE s’hauria de veure la mar, però les condicions atmosfèriques d’ahir no ho van permetre.

El camí de descens va transcorre amb normalitat, gaudint de les sendes per on ens portaven Xema i Remei, els guies d’ahir. Però en la ment de tots ja apareixien les coques de dacsa com un somni entre boires.

Lo millor de l’esforç en la muntanya és poder comentar-ho amb una cervesa a la mà. Les coques de dacsa estaven exquisites i per si algú no recorda com preparar una coca de dacsa, Fran, l’infermer del grup, ens va fer una lliçó magistral:

ULTIMA HORA !!

2008-02-29T04:46:00.000-08:00

La eixida de l'excursió al Benicadell s'ha avançat!!

Eixirem des d'Ondara a les 8:00 h. No a les 8:30 h.

ASCENS AL BENICADELL

2008-02-22T08:00:00.000-08:00

A partir de les Fontetes, a més dels xiprers, veurem alguns exemplars d’altres arbres introduïts en la primera meitat del segle XX, com ara acàcies i diverses espècies de pins.

El proper 1 de Març farem el cim del Benicadell (1.104 m), partint de Beniatjar.

Abandonem la part alta de Beniatjar (399 m) pel camí de les Fontetes, ben senyalitzat com a PR-CV 213.1. Es tracta d’una ziga-zaga que puja primer entre hortes, després entre entre antics bancals de secà.

Quan assolim les Planisses ja ens haurem acostumat a la presència dels lligaboscos, els quals ens acompanyaran quasi tot el camí. Continuarem per la pista forestal en direcció a la font Freda (PR-CV 213) fins al desviament, a l’esquerra, que ens conduirà en una hora per senda (PR-CV 213.3) fins al cim (1.104 m). Des d’ací podrem contemplar, al nord, el mosaic entortolligat dels bancals de la Vall d’Albaida, resseguint les corbes de nivell. Al sud, contemplarem el Comtat i l’Alcoià, el pantà de Beniarrés, la petita Albufera de Gaianes i les serres del migjorn valencià.

A la tornada, per la mateixa senda, ens podem desviar uns centenars de metres (PR-CV 222) per visitar la nevera del Benicadell, un dels nombrosos pous que s’utilitzaven antigament per compactar-hi la neu i emmagatzemar-la en forma de gel. Quan fem cap a la pista, recuperarem el PR-CV 213 i continuarem uns minuts en direcció oest. Tot seguint les marques, tombarem a la dreta, a través d’uns conreus de fruiters, pel camí del mas de Penyalba. Tant les ruïnes d’aquesta masia, encara susceptible de restauració, com la caseta per on passarem abans de tornar a les Fontetes, són bons exponents de l’arquitectura tradicional de la regió.

En acabar l'excursió anirem a dinar coques de dacsa i pastissos a Ròtova.

DADES DE LA RUTA:
Distància: 9 km
Durada: 4 h
Desnivell: 705 m
Dificultat: mitjana

CONVOCATÒRIA:

DIA: 1 de Març
HORA: 8:30 h
LLOC: MAS Y MAS (Antic INTERMARCHÉ)

CRÒNICA DE L'EXCURSIÓ AL MONTGÓ

2008-01-28T02:19:00.000-08:00

No tinc massa temps per fer la crònica, ja que aquest any (a diferència de l'any passat) treballe.

Resumint: Un èxit d'assistència i desenvolupament de l'excursió. Èxit gastronòmic a casa Parra. Adjunte fotos del trajecte i video de Xaro remenant l'arròs amb calamars i alls tendres (cal remenar-lo per tal que l'arròs acabe d'absorbir el caldo).

EXCURSIÓ AL MONTGÓ

2008-01-21T00:36:00.000-08:00

El Grup Xebic d'alta muntanya us convoca a l'excursió que tindrà lloc el proper dissabte 26 de Gener al Montgó.

La ruta comença a Jesús Pobre i passa per la creueta de Dénia, creueta de Xàbia (cim, 753 m) i acaba pel costat de Dénia,per les Planes.

Com no pot ser d'altra manera, la ruta acabarà sentats a taula. En aquest cas hem escollit casa Parra, a Gata (Avenida Marina Alta, 86 ,Gata)

CONVOCATÒRIA:
DIA: 26 de Gener
HORA: 8:30 h
LLOC: MAS Y MAS (Ondara)
DURACIÓ APROX. DE LA RUTA: 4 H

CIM DE LA SAFOR-L'ORXA

2007-11-09T01:14:00.000-08:00

Des d'un poc més amunt de la Reprimala, pujarem al cim de la Safor i després baixarem a l'Orxa. Allí, dinarem un bon plat d'arròs al forn i després seguirem caminant (ja es tot cap avall, no patiu!!). Agafarem l'antiga via del tren Gandia-Alcoi, ara convertida en via verda i baixarem cap a Villalonga, pel Racó del Duc.

CONVOCATÒRIA:

DIA: 17 de Novembre

LLOC: Mas y Mas (Antic Intermarché), Ondara

HORA: 8:00 h

CRÒNICA DE L'EXCURSIÓ PER VALL DE LAGUAR

2007-10-21T23:16:00.000-07:00

El GXAM, grup Xebic d’Alta Muntanya, va superar i amb nota la prova de la Catedral del Senderisme.

El grup començava molt animat a les 8:50 h, en Benimaurell (550 m)

i després de baixar uns quants escalonets, arribava al “forat” (310 m)

Del salt d’aigua, també anomenat la “cua de cavall” brollava un espectacular xorro d’aigua, el so del qual, posava la pell de gallina (o “la gallina en piel”, com solia dir Johan Cruyff) i calia para el temps necessari per gaudir d’aquella estampa.

Quan es va arribar al barranc (185 m), les aigües que nodreixen el riu Girona ens van plantejar el primer dilema. Com franquejar el riu? Botant, fent un pont, construint una canoa? Doncs cadascú va elegir la solució que més li va agradar.

Uns quants vam passar botant sobre un tronc que hi havia enmig del llit del riu

D’altres preferiren treure’s les botes i remullar-se una mica...

Una vegada superada la primera prova començava el calvari, escales cap amunt... A les 10:30 h, amb puntualitat britànica, calia parar a esmorzar. Bocates, fruits secs, fruita, xocolata, fins i tot cafè hi havia en l’esmorzar. Qualsevol es posa a caminar després d’un esmorzar així!!

Poc després vam arribar al pou de la Juvea (450 m), on Herme ens va fer una demostració de la tècnica del “manxar”. No se li dona gens mal...

De les Juvees d’Enmig (510 m) cap avall era un passeig inquietant, doncs uns caminants d’Oliva ens van dir que el riu no es podia travessar. Però el GXAM mai es dona per vençut i aquell dia no anava a ser el primer dia que haguérem de tornar enrere. Efectivament quan vam arribar al mític i mai prou temut barranc de l’infern (285 m), ens vam trobar un cabdal quantiós, però en absolut infranquejable. I menys, per a un grup d’èlit com el GXAM. Una vegada més, cadascú va elegir la opció que creia millor per travessar el riu. Arribats a aquest punt, caldria llistar les diferents modalitats:

a) Botant de pedra en pedra, (la majoria dels presents)

b) Immersió controlada amb les botes al coll (Remei, Anabel, Juli, Xavi Pons)
(les fotos de Juli i Xavi Pons han estat censurades, en compliment de la llei LPIHC, llei de protecció de la intimitat d’homes amb calçotets)

c) Immersió involuntària i accidentada, amb conseqüències de “remull total” (Carme Ballester, Pilar Tomàs)

Una vegada superada la segona prova, havíem de remuntar fins les Juvees de Dalt (505 m). D’ací tornar a baixar fins el barranc Racons (380 m) i finalment pujar fins la Font Olbis. Les vistes són impressionants. I després de les pluges dels últims dies, la senda era un continu trepitjar de xicotets rierols. Des de la Font d’Olbis (605 m) sols quedava baixar amb una única imatge en la ment: una cervesa ben freda entre les mans.

Respecte el dinar, poc queda per dir. Un gaspatxo manxec exquisit, amb una companya immillorable, en un indret bucòlic i amb la satisfacció d’haver sucumbit a la Catedral del Senderisme.

El que estima la natura i sap apreciar-la, es conscient que s’ha de patir una mica per recórrer els indrets més amagats, on ningú arriba, on ningú destrossa, on es troba la essència.

Per a la resta de gent, sempre està l’opció d’anar amb helicòpter.

LES FOTOS DE CALA MORAIG I CALA DELS TESTOS

2007-10-12T08:14:00.000-07:00

Disculpeu el retard, però aquest any, a diferència de l'any passat, treballe i tinc menys temps.

Vos adjunte les fotos de l'excursió per a que gaudiu de les mateixes.

RUTA DE LES CALES I PENYA-SEGATS

2007-09-18T23:43:00.000-07:00

El Grup Xebic d’Alta Muntanya reprèn la seva activitat després dels tres mesets de vacances merescudes que tenim els mestres d’escola.
La primera excursió serà a la ruta de les cales i penya-segats. Des de Moraira a la cala de la Viuda, Cala de Moraig i Cala dels Testos. Els que ho desitgen podran banyar-se.

El terreny és accidendat i la baixada a la cala dels Testos es fa amb l’ajuda d’unes cordes fixades a la roca ( res de l’altre món, però no apte per a xiquets menors de 30 anys...)

Acabarem com sempre sentats a taula, degustant una bona paella.

Duració de la ruta: de 3 a 4 hores (en funció de si venen o no, les companyes de plàstica)

CONVOCATÒRIA:

Dia: Diumenge 30 de Setembre
Hora: 8:30 h.
Lloc: MAS Y MAS (Antic Intermarche) Ondara.

XÀRTER PER LES COLUMBRETES

2007-07-05T00:28:00.001-07:00

Aquest cap de setmana hem estat navegant per la Mediterrània juntament amb uns companys que es dediquen a la pesca submarina a bord del veler "Minis" (mereix un capítol a banda que no crec que us interesse).

Vam eixir del port de Dénia el dijous a les huit del matí i empraren unes 11 hores en arribar al arxipèlag. Vam estar allí fondejats fins el dissabte de matí amb petites excursions amb el veler a zones on està permesa la pesca (fora de la reserva), visites guiades a l'illa grossa, etc.

El dissabte partírem cap a Borriana i férem nit allí. De camí, un arròs amb espardenya (crustaci semblant a la llagosta) memorable. Soparem al port de Borriana i el diumenge 10 horetes més de navegació fins a Dénia amb moments de molt de vent i mar inquieta.

Quatre dies per gaudir del sol, de la mar, de la cuina, etc... Memorable!!! Ja veureu les fotos i el vídeo.

MANOLO PEREIRA AMIC DELS ANIMALS

2007-06-25T01:09:00.001-07:00

Una vegada més Manolo Pereira, el Felix Rodriguez del Montgo, ens ha demostrat el seu amor pels animals.
Treballador dins de la brigada de manteniment del Parc Natural del Montgo i per aquest motiu vinculat al món de la natura i protecció, la seua tasca sempre a anat més allà, interessat de sempre per col.laborar en activitats com ara reforestació, protecció, divulgació, estudis cientifics de la naturalesa del Parc Natural del Montgo i la Marina.
Recorde innombrables projectes i activitats per la natura, estudis sobre el Brufol Reial al Montgo, control de poblacions dels porc senglars, reforestació al Montgo, salvament d´animals ferits.... etc
El cas es que la setmana passada, mentre estava nadant a la platja punta del Raset a Dénia es va trobar una tortuga de l´espècie Boba amb dificultat per a respirar per culpa d´haver-se engolit una borsa de plastic. El nostre amic no ho va dubtar i va socorrer d´inmediat al animal, va traure a la tortuga a la vora i des de allí va avisar al Centre de Recuperació d´animals de Valenciá, qui es va fera càrrec de l´animal i a hores d´ara es recupera satisfactoriament.
Manolo ens recorda la importància de no tirar borses de plàstic a la mar, ja que les tortugues confonen les borses amb un dels seus aliments com són les meduses.
Gràcies Manolo per ser com eres i espere que aquestes línies serveixen per a motivar-te, encara que no té fa falta, sempre estàs dispost per a defenssar el nostre territori i la nostra natura, ara més que mai un altre món és possible.

FRAN MONTEALEGRE

TORMOS-EBO, ELS COLORS DE LA PRIMAVERA

2007-05-09T00:08:00.000-07:00

Què bonica és la primavera. Poques coses ens poden aportar més benificis a la vista, com una excursió per un paratge idíl·lic en primavera. És el cas de la ruta que enllaça Tormos i Ebo. Comença pel camí del calvari de Tormos i puja per la serra de cavall. La primera parada obligada és en la penya de la dona (segons els de Sagra) o la penya de la uela (segons els de Tormos). Allí hi ha una ombra idònia per l’esmorzar. Esmorzar reconfortant i alguns acudits que venien al cas, tot va ser una mateixa cosa. (Veure foto)

El punt més alt de la Serra del Cavall té una altura de 708 m, però la ruta va per una senda que bordeja la serra en altituds al voltant dels 500 metres. La senda presenta un colorit primaveral, amb una diversitat d’espècies florejades, de colors intensos i saturats.

Quan menys ho esperàvem va aparèixer Pego, amagat entre les muntanyes. I a mesura que avançavem per la senda, anàvem vegent la platja d'Oliva i Gandia.

Nosaltres ens dedicàvem a caminar i gaudir dels colors i l'olor de la primavera. La resta ho féia la senda. D'entre les flor més belles que hi vam trobar, podria citar la "pilaris plasticus" i la "pulidus plasticus", dos espècies del gènere plasticus, d' hermosa floració, color i perfum:

La senda ens estava obsequiant amb una flora extraordinària i de sobte vam quedar immersos en un camp de blat d'un verd ben viu, entre el verd pistatxo i el verd llima.

Poc a poc ens vam apropar fins Ebo. Quan apareix Ebo, sota la nostra vista a un li venen aquelles belles paraules de Joan Pellicer (que en pau descanse) "no és només la flora i la fauna, sinó tota la cultura humana que impregna aquestos paisatges". I quan travessem amb quatre bots el riu Girona, també recordem allò de " "Un riu, el nostre, certament entre els més menuts del País, un riu petit abocant les seues primes aigües a una de les mars més menudes de la Terra però, també, una meravellosa miniatura" . Joan Pellicer es referia al Serpis, que naix a la Serra de Mariola i que després de travessar el Comtat, discorre per la seua comarca, la Safor. Però amb el seu permís, fem nostres les seues paraules al acostar-nos a la vorera del Girona.

Però la inquietud de qui mai en té prou, no ens podia portar directament a Ebo. Així, vàrem passar prèviament a veure l'immens avenc d'Ebo. I després un traguet d'aigua a la Font de Xili a a dinar putxero al bar de Capri.

EXCURSIÓ TORMOS-EBO PEL PR V-58

2007-04-20T02:58:00.000-07:00

El GXAM convoca pel dissabte 5 de Maig una nova i interessant excursió. Anirem desde la Vall del riu Girona fins la Vall d'Ebo. O el que és el mateix, des de Tormos fins Ebo. Ho farem seguint el PR V-58.

El PR V-58 és un sender que uneix Tormos, Vall d'Ebo, l'Atzúvia i Pego. Però el GXAM a més del senderisme, és amant del bon menjar i per això ens quedarem a Ebo a menjar putxero al Bar Capri (http://capri.lavalldebo.org/)

CONVOCATÒRIA:

DIA: 5 de Maig

HORA D'EIXIDA: 8:30 h

LLOC D'EIXIDA: INTERMARCHÉ, ONDARA (a partir del 4 de maig, serà MAS Y MAS )

HORES DE RUTA: 4 o 5 h (en funció de les profes de plàstica)

INTERPRETEM SEGÀRIA

2007-04-17T00:33:00.000-07:00

El grup de treball "INTERPRETEM SEGÀRIA" és un grup multidisciplinar de professors de l'IES Xebic, que està fent un treball d'invertigació sobre una ruta circular de Segària. La ruta comença en el Calvari de Benimeli, puja fins el repetidor de Benimeli, recorre un tram de la cresta fins el Castell de segària i baixa per la cara nord, zona d'ombria fins arribar a la font de Català. Des d'allí, continua pel camí fins la font de Ramón i torna a Benimeli pel camí asfaltat.

S'han escollit 6 parades estratègiques al llarg de la ruta i en cadascun d'aquestos punts es fa un estudi pormenoritzat sota diferents punts de vista (antròpic, geologic, botànic, faunístic, meteorològic, etc).

En cadascun d'aquest punts, marcats amb GPS, hem instal-lat unes estacions meteorològiques construïdes per nosaltres mateixos. Amb aquestes estacions, controlem la pluviometria i les temperatures maximes i minimes enregistrades en cada punt de la serra de Segària.

Anem tots els dimarts i convidem a qui ho desitge a acompanyar-nos.

GXAM TAMBÉ NAVEGA

2007-04-17T00:18:00.000-07:00

El grup xebic d'alta muntanya (GXAM) es caracteritza per la seva versatilitat. Bona mostra d'açò va ser la incursió marina del passat 29 d'octubre. Una expedició, capitanetjada pel Capità Almiñana va navegar mar endins, terra enllà, fins la cala granadella. En les fotos podreu veure a l'almirant Pasqual, al timó, i unes fotos del que va donar de si el dia.

UNA GOSSA MOLT PARTICULAR

2007-04-04T02:07:00.000-07:00

Vos presente a Dacota. La gosseta de Gonzalo. Un exemple d'estima de la natura. Es membre honorífica del Grup Xebic d'Alta Muntanya des de fa un mes, quan va coronar el Puig Campana. En aquesta foto, Dacota està observant, meravellada, el paisatge des del Cavall Verd.

EXIT EN L'ASCENS AL CAVALL VERD

2007-04-04T02:00:00.000-07:00

L'ascens al Cavall Verd va resultar una excursió increible, amb unes meravelloses vistes de la Vall del Riu Girona, Vall del Pop i Vall de Laguar. Quan anàvem per la cresta des del Cavall fins el Collao, teniem al costat nord la Vall de Laguar, Benimaurell als peus i la platja de Gandia a l'horitzó. Pel costat sud, Benigembla als nostres peus i Parcent més avall. I vigilant el nostre caminar, el Montgó, Segària, la mar, i les neus d'Aitana.

El gaspatxo de dinar, exquisit. I per la vesprada, com que no n'havíem tingut prou, descens pel barranc de l'infern per veure la baixada d'aigua de la Cua de cavall. Un dia per recordar.

Assistents a l'excursió: 20. Al dinar: 18.