En plena costera de Gener i desafiant les nefastes previsions climàtiques que Canal 9 presagiava, un grup de xebiquers intrèpids vam decidir tirar endavant amb la somniada excursió a la neu. Feia mesos que ens anava rondant la idea de, en arribar el fred de deveres, anar a fer raquetes de neu a Javalambre i així aprofitar que a Juli li n’havien regalat un parell pel seu natalici.
Tot preparat i amb moltes ganes de fer la petita travessia, sols teníem en contra les prediccions que a la televisió feien per al cap de setmana i també els mals auguris que alguns dels nostres companys ens presagiaven: fred i molta, molta, molta neu. Molts eren els indicis que demostraven que aquesta anava a ser una excursió diferent; per començar, el lloc de trobada ja no va ser el ja tradicional “more and more” d’Ondara, si no que la sortida es va fer des de Pedreguer, després d’una exquisida truita de carxofetes i un vinet per tal de preparar-se per a les gèlides temperatures que ens esperaven.
El camí cap allà anava de luxe, sempre sota la atenta mirada de tots al termòmetre que baixava sense miraments, fins que inevitablement vam haver de parar per posar les cadenes (o almenys intentar-ho) sota les primeres bolvetes de neu de l’excursió.
Molt espai i amb paciència vam arribar al nostre primer destí, Camarena de la Sierra, un poblet nevadíssim que hi ha als peus de la Serra de Javalambre i on ens esperava Facundo, oriünd amable i hospitalari a qui li havíem llogat un pisset o “apartamento” per passar el cap de setmana.
Instal·lats allí i després de comprovar que Herme i MªJosé tenien de sobte una filla majoreta amb qui havien de compartir habitació (“de las cuatro camas que tiene el apartamento”, no ens havien dit que la cambra de matrimoni tenia un llit supletori “para la hija”), vam sortir a fer un tomb pel poble per gaudir de xafar neu verge (a la Marina no passa habitualment). Al temps que la filleta d’Herme demostrava que era (o no) un angelet i que gaudíem de la bellesa del paisatge blanquíssim que aquest indret llunyà ens oferia, feliçment i gràcies a una pintada en una casa del poble, vam comprovar que no estàvem tan lluny de casa com semblava (almenys “nos echamos unas risas”!).
Situats al poble i aclimatats, ja estàvem preparats per passar la nit a Camarena i esperar amb ganes als “amics de Peter” (o eren els amics de Robert Crespo?) que formaven l’expedició que, si s’aclarien posant les cadenes, ens visitaria al dia següent. Amb aquestes ganes i a 9º sota zero va amanéixer el nou dia i, preparats i gelats vam iniciar l’ascens en cotxe a l’estació d’esquí de Javalambre meravellats per les blanquinoses vistes que el paisatge ens oferia i que ens deixaven quasi bé sense alé.
I sense alé de deveres. Feia tant de fred que Juli, que és un home molt valent i experimentat, conduïa amb guants i sense treure’s la jaqueta!!!
Una vegada al punt de trobada, vam comprovar que la colla de nouvinguts s’havia llegit les instruccions per posar les cadenes i no havien tingut cap dificultat en arribar. Salutacions i comprovació de que podia ser (sols podia ser) que canal 9 tingués raó: efectivament feia molt, molt, moooooolt de fred!!. Després d’esperar pacientment a que els huit parells de raquetes de neu dels que disposa l’estació (esquis, pals, tablas d’esnounoséquè... hi han a manta, però parells de raquetes de neu, sols 8!) estigueren lliures per a nosaltres, ens vam disposar a iniciar l’ascens, no sense abans posar-se la cremita protectora per tal d’evitar semblar experimentats esquiadors.
Així és com, tots amb les raquetes ben lligades (o quasi tots; algún secretari d’algún centre de la Marina tenia problemes per passar-se un cordó ben senzill...) vam iniciar el sorprenent i gèlid ascens al pic més alt de Javalembre. Com que l’espera de les raquetes va retardar la nostra sortida, malauradament no vam parar a esmorzar i per unanimitat (o no, és igual) es va ajornar el dinar per a l’arribada al cim.
Així, entre converses agradables, alguna paradeta per fer fotos, les “paiassades” de Robert, i no sense un gran esforç, conseqüència de les baixes temperatures, vam prosseguir el nostre ascens, que per moments es complicava ja que hi havia una espessa boirina que dificultava fins i tot la visibilitat de les petjades dels nostres companys i, per suposat, feia invisible el punt d’arribada. Donen fe aquestes imatges de l’aspecte d’experimentats muntanyers que l’expedició xebiquera anava adquirint.
Pas a pas, amb gana i fred, vam arribar al cim on ens esperava un entrepà de sobrassada granitzat i, com no, la petaqueta d’Herme amb bourbon de son pare, també granitzat. El moment del dinar, tan desitjat a excursions anteriors havia de ser allí, a uns 3000º sota zero, drets i amb les mans i els peus erts per les baixes temperatures. I el Juli i l’Herme encara es paraven a enviar missatges literaris als amics on explicaven les meravelles que els nostres ulls veien!!! Anem anat que ens congelem!!!. Tot i les dures condicions climàtiques, les vistes i l’experiència van ser espectaculars. Foto de grup que recordara el moment, tràngol de “güisqui” o vi (a la carta) per reposar forces i calentoreta, un recaet al Cerro Calderón, visitat pels xebiquers el passat mes de Novembre i visible des d’aquest cim, i corrents de nou cap avall.
Una vegada baix, després d’haver acomiadat als ja oficialment coneguts com “els amics de Robert”, el nucli inicial d’expedicionaris xebiquers vam tornar a Camarena, a aquell apartament que ens havia llogat l’amic Facundo i que ens esperava amb els radiadors a ple rendiment. Una cerveseta acompanyada amb fruits secs i cotnes exquisides, va ser el preàmbul per a la sessió d’estiraments-relaxació que cadascú va fer al seu aire, tot pròleg d’un soparet que com no, tenia com a plat principal una crema de carabassa i ...més truita!!!.
Com que al dia següent havíem de matinar per fer una nova excursió i aprofitar el lloguer de les raquetes, tan sol·licitades a l’estació d’esquí, el moment de les copes va ser reduït (decisió presa per unanimitat, o no) a un ditet de patxaran i un conte per a dormir que Herme ens va contar, després de posar-se les ulleres de llegir i al racó de la tèbia llum que ens donava la “lampareta” més avantguardista del pis de Facundo. Bona nit filleta i tots a dormir com un tronquet, fins que el matiner despertador de Juli ens donara la benvinguda amb el seu so tan... tan...
Diumenge havíem previst fer una volteta amb les raquetes seguint la vorera del riu que travessa Camarena de la Sierra, volteta que pensàvem seria d’allò més normal. La nostra sorpresa va ser doblament gran quan vam descobrir un paisatge gelat, però alhora encisador amb uns colors d’hivern i tardor barrejats i d’una solitud d’allò més gratificant. Efectivament, havíem pres una bona decisió i a més... estàvem aprofitant les raquetes de neu!. Encisats per la soledat del entorn i arxivant a la retina la bellesa del paisatge per tal d’obligar-se a tornar, vam acabar el passeig al “hotelito rural” que hi ha a Camarena, “refugio obligado para expertos (o no) esquiadores” que van a passar el cap de setmana a la propera estació d’esquí. Allí, vam agafar forces per al viatge de tornada amb un exquisit entrepà de pernil acompanyat per unes olivetes i moltes coses més. Quina manera de patir!!!
I com que totes les coses s’acaben (i les coses bones més encara), la nostra escapadeta a la neu també arribava a la seua fi. Era una vertadera llàstima que les condicions climàtiques fóren més bones, ja que com tots sabem, la televisió no s’equivoca mai i a Ondara tots pensaven que (tot i que vam intentar colar-li al nostre cap d’estudis que estàvem aïllats per la neu a Camarena, ja que ell no veu la tele i canal 9... encara menys) dilluns, sense cap mena de dubte aniríem a treballar. Així, amb una tristesa infinita, vam tornar les raquetes de neu a l’estació d’esquí, vam comprar unes pastes a Camarena (cal fer turisme rural de deveres i anar-se’n sense “crompar” res..) i, després d’admirar per darrera vegada la majestuosa blancor del paisatge, vam emprendre viatge de tornada cap a casa, convertits ja en experts caminants sobre neu i amb un record inoblidable de l’ultima expedició xebiquera.
