dilluns, 20 / abril / 2009
dilluns, 23 / març / 2009
JAVALAMBRE – 9, 10 i 11 de Gener de 2009
En plena costera de Gener i desafiant les nefastes previsions climàtiques que Canal 9 presagiava, un grup de xebiquers intrèpids vam decidir tirar endavant amb la somniada excursió a la neu. Feia mesos que ens anava rondant la idea de, en arribar el fred de deveres, anar a fer raquetes de neu a Javalambre i així aprofitar que a Juli li n’havien regalat un parell pel seu natalici.
Tot preparat i amb moltes ganes de fer la petita travessia, sols teníem en contra les prediccions que a la televisió feien per al cap de setmana i també els mals auguris que alguns dels nostres companys ens presagiaven: fred i molta, molta, molta neu. Molts eren els indicis que demostraven que aquesta anava a ser una excursió diferent; per començar, el lloc de trobada ja no va ser el ja tradicional “more and more” d’Ondara, si no que la sortida es va fer des de Pedreguer, després d’una exquisida truita de carxofetes i un vinet per tal de preparar-se per a les gèlides temperatures que ens esperaven.
El camí cap allà anava de luxe, sempre sota la atenta mirada de tots al termòmetre que baixava sense miraments, fins que inevitablement vam haver de parar per posar les cadenes (o almenys intentar-ho) sota les primeres bolvetes de neu de l’excursió.
Molt espai i amb paciència vam arribar al nostre primer destí, Camarena de la Sierra, un poblet nevadíssim que hi ha als peus de la Serra de Javalambre i on ens esperava Facundo, oriünd amable i hospitalari a qui li havíem llogat un pisset o “apartamento” per passar el cap de setmana.
Instal·lats allí i després de comprovar que Herme i MªJosé tenien de sobte una filla majoreta amb qui havien de compartir habitació (“de las cuatro camas que tiene el apartamento”, no ens havien dit que la cambra de matrimoni tenia un llit supletori “para la hija”), vam sortir a fer un tomb pel poble per gaudir de xafar neu verge (a la Marina no passa habitualment). Al temps que la filleta d’Herme demostrava que era (o no) un angelet i que gaudíem de la bellesa del paisatge blanquíssim que aquest indret llunyà ens oferia, feliçment i gràcies a una pintada en una casa del poble, vam comprovar que no estàvem tan lluny de casa com semblava (almenys “nos echamos unas risas”!).
Situats al poble i aclimatats, ja estàvem preparats per passar la nit a Camarena i esperar amb ganes als “amics de Peter” (o eren els amics de Robert Crespo?) que formaven l’expedició que, si s’aclarien posant les cadenes, ens visitaria al dia següent. Amb aquestes ganes i a 9º sota zero va amanéixer el nou dia i, preparats i gelats vam iniciar l’ascens en cotxe a l’estació d’esquí de Javalambre meravellats per les blanquinoses vistes que el paisatge ens oferia i que ens deixaven quasi bé sense alé.
I sense alé de deveres. Feia tant de fred que Juli, que és un home molt valent i experimentat, conduïa amb guants i sense treure’s la jaqueta!!!
Una vegada al punt de trobada, vam comprovar que la colla de nouvinguts s’havia llegit les instruccions per posar les cadenes i no havien tingut cap dificultat en arribar. Salutacions i comprovació de que podia ser (sols podia ser) que canal 9 tingués raó: efectivament feia molt, molt, moooooolt de fred!!. Després d’esperar pacientment a que els huit parells de raquetes de neu dels que disposa l’estació (esquis, pals, tablas d’esnounoséquè... hi han a manta, però parells de raquetes de neu, sols 8!) estigueren lliures per a nosaltres, ens vam disposar a iniciar l’ascens, no sense abans posar-se la cremita protectora per tal d’evitar semblar experimentats esquiadors.
Així és com, tots amb les raquetes ben lligades (o quasi tots; algún secretari d’algún centre de la Marina tenia problemes per passar-se un cordó ben senzill...) vam iniciar el sorprenent i gèlid ascens al pic més alt de Javalembre. Com que l’espera de les raquetes va retardar la nostra sortida, malauradament no vam parar a esmorzar i per unanimitat (o no, és igual) es va ajornar el dinar per a l’arribada al cim.
Així, entre converses agradables, alguna paradeta per fer fotos, les “paiassades” de Robert, i no sense un gran esforç, conseqüència de les baixes temperatures, vam prosseguir el nostre ascens, que per moments es complicava ja que hi havia una espessa boirina que dificultava fins i tot la visibilitat de les petjades dels nostres companys i, per suposat, feia invisible el punt d’arribada. Donen fe aquestes imatges de l’aspecte d’experimentats muntanyers que l’expedició xebiquera anava adquirint.
Pas a pas, amb gana i fred, vam arribar al cim on ens esperava un entrepà de sobrassada granitzat i, com no, la petaqueta d’Herme amb bourbon de son pare, també granitzat. El moment del dinar, tan desitjat a excursions anteriors havia de ser allí, a uns 3000º sota zero, drets i amb les mans i els peus erts per les baixes temperatures. I el Juli i l’Herme encara es paraven a enviar missatges literaris als amics on explicaven les meravelles que els nostres ulls veien!!! Anem anat que ens congelem!!!. Tot i les dures condicions climàtiques, les vistes i l’experiència van ser espectaculars. Foto de grup que recordara el moment, tràngol de “güisqui” o vi (a la carta) per reposar forces i calentoreta, un recaet al Cerro Calderón, visitat pels xebiquers el passat mes de Novembre i visible des d’aquest cim, i corrents de nou cap avall.
Una vegada baix, després d’haver acomiadat als ja oficialment coneguts com “els amics de Robert”, el nucli inicial d’expedicionaris xebiquers vam tornar a Camarena, a aquell apartament que ens havia llogat l’amic Facundo i que ens esperava amb els radiadors a ple rendiment. Una cerveseta acompanyada amb fruits secs i cotnes exquisides, va ser el preàmbul per a la sessió d’estiraments-relaxació que cadascú va fer al seu aire, tot pròleg d’un soparet que com no, tenia com a plat principal una crema de carabassa i ...més truita!!!.
Com que al dia següent havíem de matinar per fer una nova excursió i aprofitar el lloguer de les raquetes, tan sol·licitades a l’estació d’esquí, el moment de les copes va ser reduït (decisió presa per unanimitat, o no) a un ditet de patxaran i un conte per a dormir que Herme ens va contar, després de posar-se les ulleres de llegir i al racó de la tèbia llum que ens donava la “lampareta” més avantguardista del pis de Facundo. Bona nit filleta i tots a dormir com un tronquet, fins que el matiner despertador de Juli ens donara la benvinguda amb el seu so tan... tan...
Diumenge havíem previst fer una volteta amb les raquetes seguint la vorera del riu que travessa Camarena de la Sierra, volteta que pensàvem seria d’allò més normal. La nostra sorpresa va ser doblament gran quan vam descobrir un paisatge gelat, però alhora encisador amb uns colors d’hivern i tardor barrejats i d’una solitud d’allò més gratificant. Efectivament, havíem pres una bona decisió i a més... estàvem aprofitant les raquetes de neu!. Encisats per la soledat del entorn i arxivant a la retina la bellesa del paisatge per tal d’obligar-se a tornar, vam acabar el passeig al “hotelito rural” que hi ha a Camarena, “refugio obligado para expertos (o no) esquiadores” que van a passar el cap de setmana a la propera estació d’esquí. Allí, vam agafar forces per al viatge de tornada amb un exquisit entrepà de pernil acompanyat per unes olivetes i moltes coses més. Quina manera de patir!!!
I com que totes les coses s’acaben (i les coses bones més encara), la nostra escapadeta a la neu també arribava a la seua fi. Era una vertadera llàstima que les condicions climàtiques fóren més bones, ja que com tots sabem, la televisió no s’equivoca mai i a Ondara tots pensaven que (tot i que vam intentar colar-li al nostre cap d’estudis que estàvem aïllats per la neu a Camarena, ja que ell no veu la tele i canal 9... encara menys) dilluns, sense cap mena de dubte aniríem a treballar. Així, amb una tristesa infinita, vam tornar les raquetes de neu a l’estació d’esquí, vam comprar unes pastes a Camarena (cal fer turisme rural de deveres i anar-se’n sense “crompar” res..) i, després d’admirar per darrera vegada la majestuosa blancor del paisatge, vam emprendre viatge de tornada cap a casa, convertits ja en experts caminants sobre neu i amb un record inoblidable de l’ultima expedició xebiquera.
Tot preparat i amb moltes ganes de fer la petita travessia, sols teníem en contra les prediccions que a la televisió feien per al cap de setmana i també els mals auguris que alguns dels nostres companys ens presagiaven: fred i molta, molta, molta neu. Molts eren els indicis que demostraven que aquesta anava a ser una excursió diferent; per començar, el lloc de trobada ja no va ser el ja tradicional “more and more” d’Ondara, si no que la sortida es va fer des de Pedreguer, després d’una exquisida truita de carxofetes i un vinet per tal de preparar-se per a les gèlides temperatures que ens esperaven.
El camí cap allà anava de luxe, sempre sota la atenta mirada de tots al termòmetre que baixava sense miraments, fins que inevitablement vam haver de parar per posar les cadenes (o almenys intentar-ho) sota les primeres bolvetes de neu de l’excursió.
Molt espai i amb paciència vam arribar al nostre primer destí, Camarena de la Sierra, un poblet nevadíssim que hi ha als peus de la Serra de Javalambre i on ens esperava Facundo, oriünd amable i hospitalari a qui li havíem llogat un pisset o “apartamento” per passar el cap de setmana.
Instal·lats allí i després de comprovar que Herme i MªJosé tenien de sobte una filla majoreta amb qui havien de compartir habitació (“de las cuatro camas que tiene el apartamento”, no ens havien dit que la cambra de matrimoni tenia un llit supletori “para la hija”), vam sortir a fer un tomb pel poble per gaudir de xafar neu verge (a la Marina no passa habitualment). Al temps que la filleta d’Herme demostrava que era (o no) un angelet i que gaudíem de la bellesa del paisatge blanquíssim que aquest indret llunyà ens oferia, feliçment i gràcies a una pintada en una casa del poble, vam comprovar que no estàvem tan lluny de casa com semblava (almenys “nos echamos unas risas”!).
Situats al poble i aclimatats, ja estàvem preparats per passar la nit a Camarena i esperar amb ganes als “amics de Peter” (o eren els amics de Robert Crespo?) que formaven l’expedició que, si s’aclarien posant les cadenes, ens visitaria al dia següent. Amb aquestes ganes i a 9º sota zero va amanéixer el nou dia i, preparats i gelats vam iniciar l’ascens en cotxe a l’estació d’esquí de Javalambre meravellats per les blanquinoses vistes que el paisatge ens oferia i que ens deixaven quasi bé sense alé.
I sense alé de deveres. Feia tant de fred que Juli, que és un home molt valent i experimentat, conduïa amb guants i sense treure’s la jaqueta!!!
Una vegada al punt de trobada, vam comprovar que la colla de nouvinguts s’havia llegit les instruccions per posar les cadenes i no havien tingut cap dificultat en arribar. Salutacions i comprovació de que podia ser (sols podia ser) que canal 9 tingués raó: efectivament feia molt, molt, moooooolt de fred!!. Després d’esperar pacientment a que els huit parells de raquetes de neu dels que disposa l’estació (esquis, pals, tablas d’esnounoséquè... hi han a manta, però parells de raquetes de neu, sols 8!) estigueren lliures per a nosaltres, ens vam disposar a iniciar l’ascens, no sense abans posar-se la cremita protectora per tal d’evitar semblar experimentats esquiadors.
Així és com, tots amb les raquetes ben lligades (o quasi tots; algún secretari d’algún centre de la Marina tenia problemes per passar-se un cordó ben senzill...) vam iniciar el sorprenent i gèlid ascens al pic més alt de Javalembre. Com que l’espera de les raquetes va retardar la nostra sortida, malauradament no vam parar a esmorzar i per unanimitat (o no, és igual) es va ajornar el dinar per a l’arribada al cim.
Així, entre converses agradables, alguna paradeta per fer fotos, les “paiassades” de Robert, i no sense un gran esforç, conseqüència de les baixes temperatures, vam prosseguir el nostre ascens, que per moments es complicava ja que hi havia una espessa boirina que dificultava fins i tot la visibilitat de les petjades dels nostres companys i, per suposat, feia invisible el punt d’arribada. Donen fe aquestes imatges de l’aspecte d’experimentats muntanyers que l’expedició xebiquera anava adquirint.
Pas a pas, amb gana i fred, vam arribar al cim on ens esperava un entrepà de sobrassada granitzat i, com no, la petaqueta d’Herme amb bourbon de son pare, també granitzat. El moment del dinar, tan desitjat a excursions anteriors havia de ser allí, a uns 3000º sota zero, drets i amb les mans i els peus erts per les baixes temperatures. I el Juli i l’Herme encara es paraven a enviar missatges literaris als amics on explicaven les meravelles que els nostres ulls veien!!! Anem anat que ens congelem!!!. Tot i les dures condicions climàtiques, les vistes i l’experiència van ser espectaculars. Foto de grup que recordara el moment, tràngol de “güisqui” o vi (a la carta) per reposar forces i calentoreta, un recaet al Cerro Calderón, visitat pels xebiquers el passat mes de Novembre i visible des d’aquest cim, i corrents de nou cap avall.
Una vegada baix, després d’haver acomiadat als ja oficialment coneguts com “els amics de Robert”, el nucli inicial d’expedicionaris xebiquers vam tornar a Camarena, a aquell apartament que ens havia llogat l’amic Facundo i que ens esperava amb els radiadors a ple rendiment. Una cerveseta acompanyada amb fruits secs i cotnes exquisides, va ser el preàmbul per a la sessió d’estiraments-relaxació que cadascú va fer al seu aire, tot pròleg d’un soparet que com no, tenia com a plat principal una crema de carabassa i ...més truita!!!.
Com que al dia següent havíem de matinar per fer una nova excursió i aprofitar el lloguer de les raquetes, tan sol·licitades a l’estació d’esquí, el moment de les copes va ser reduït (decisió presa per unanimitat, o no) a un ditet de patxaran i un conte per a dormir que Herme ens va contar, després de posar-se les ulleres de llegir i al racó de la tèbia llum que ens donava la “lampareta” més avantguardista del pis de Facundo. Bona nit filleta i tots a dormir com un tronquet, fins que el matiner despertador de Juli ens donara la benvinguda amb el seu so tan... tan...
Diumenge havíem previst fer una volteta amb les raquetes seguint la vorera del riu que travessa Camarena de la Sierra, volteta que pensàvem seria d’allò més normal. La nostra sorpresa va ser doblament gran quan vam descobrir un paisatge gelat, però alhora encisador amb uns colors d’hivern i tardor barrejats i d’una solitud d’allò més gratificant. Efectivament, havíem pres una bona decisió i a més... estàvem aprofitant les raquetes de neu!. Encisats per la soledat del entorn i arxivant a la retina la bellesa del paisatge per tal d’obligar-se a tornar, vam acabar el passeig al “hotelito rural” que hi ha a Camarena, “refugio obligado para expertos (o no) esquiadores” que van a passar el cap de setmana a la propera estació d’esquí. Allí, vam agafar forces per al viatge de tornada amb un exquisit entrepà de pernil acompanyat per unes olivetes i moltes coses més. Quina manera de patir!!!
I com que totes les coses s’acaben (i les coses bones més encara), la nostra escapadeta a la neu també arribava a la seua fi. Era una vertadera llàstima que les condicions climàtiques fóren més bones, ja que com tots sabem, la televisió no s’equivoca mai i a Ondara tots pensaven que (tot i que vam intentar colar-li al nostre cap d’estudis que estàvem aïllats per la neu a Camarena, ja que ell no veu la tele i canal 9... encara menys) dilluns, sense cap mena de dubte aniríem a treballar. Així, amb una tristesa infinita, vam tornar les raquetes de neu a l’estació d’esquí, vam comprar unes pastes a Camarena (cal fer turisme rural de deveres i anar-se’n sense “crompar” res..) i, després d’admirar per darrera vegada la majestuosa blancor del paisatge, vam emprendre viatge de tornada cap a casa, convertits ja en experts caminants sobre neu i amb un record inoblidable de l’ultima expedició xebiquera.
dilluns, 16 / març / 2009
divendres, 16 / gener / 2009
NOU REPTE: MONTCABRER, 1390 m
EXCURSIÓ AL MONTCABRER
El molt honorable GXAM, es disposa a pujar al Montcabrer, seguint el PR- V37. Aquest PR ens donarà a conéixer el massís de Montcabrer per un dels més bonics accessos al cim, la "ruta ecològica", el camí tradicional per a pujar-hi des de Cocentaina.
La ruta que farem és circular i recorre la cara Nord i Sud del Montcabrer, per la Serra de Mariola.
Passarem per llocs emblemàtics, com la Cava Arquejada i el castell de Cocentaina.
DADES DE LA RUTA:
DISTÀNCIA: 17, 5 KM
DURACIÓ APROXIMADA: 6 H
DESNIVELL: 700 M
DESNIVELL ACUMULAT: 1500 M
DIFICULTAT SEGONS LA FED. VAL. DE MUNTANYISME: MITJANA-ALTA
DIFICULTAT SEGONS ELS ITEMS GXAM: BAIXA
Hi han dues modalitats:
a) Fer nit a Cocentaina el divendres
b) Acudir a Cocentaina el dissabte cadascú desde la seva localitat
En tot cas, l'excursió començarà el dissabte 24 de Gener des del Refugi de les Foietes (Cocentaina)
CONVOCATÒRIA:
OPCIÓ A: DIVENDRES 23 DE GENER A LES 18:30 AL MAS Y MAS D'ONDARA
OPCIÓ B: DISSABTE 24 DE GENER A LES 8:30 A FOIETES
dimarts, 2 / desembre / 2008
ASCENS AL MONTDÚVER (841 m)
Els companys del cicle formatiu, han organitzat una excursió amb vistes espectaculars: El Montdúver.
CONVOCATÒRIA:
DIA: 6 de Desembre de 2008
HORA: 8:00 h
LLOC: MASYMAS
DINAR: Arròs al forn, a Xeraco
dilluns, 20 / octubre / 2008
CRÒNICA DE L'EXCURSIÓ
Tractant-se de “la Catedral del Senderisme”, els peregrins del Xebic no hi podien fallar. I no ho van fer. Un grup variopinto de xebiquers/es i afins van fer la ruta del Barranc de l’Infern, que recorre el PR-V 147. Aquest ruta és circular i té un recorregut de 14.301 m. Algun desaqueferat ha documentat que hi ha 3343 graons de pujada i 2603 de baixada. 10.327 m de senda, 526 m de camí de terra i 3.448 m d’asfalt.El temps estimat en recórrer el PR és de 6 h 45’ en condicions normals. Però aquest no va ser el cas. Robert Miralles i Carme Ballester tenien quefers familiars que requerien la seua presència al poble abans de les 14:00. Així que van subornar a un parell de guies per tal de rebaixar el temps a tal efecte. Dit i fet. Amb 4 h i mitja, recorregut acabat. I cadascú cap a sa casa.
Paradoxes del Xebic van fer que aquesta excursió es realitzara just un any després de la darrera vegada (20-10-2007). En aquella ocasió va ser dues setmanes després del devastador desbordament del Girona que tan de mal va fer per Beniarbeig, el Verger i els Poblets. En aquella ocasió el riu portava un cabdal considerable que va complicar la logística de la comunitat xebicenca a l’hora de creuar el riu. Aquest any però, el riu no portava aigua i es va aprofitar el seu llit per fer un descanset.
El grup fa anar des del principi molt disgregat. Però a l’hora d’esmorzar ens vam arreplegar tots. El cel no donava senyals de pluja i el sol feia esporàdiques aparicions per recordar-nos que havíem de suar la camiseta. I tant... La primera pujada, del riu fins les juvees d’enmig, ens va agafar amb forces. El grup capdavanter va poder fins i tot fer les pertinents compres en el rastre regentat per dos membres de “Repobladores sin fronteras” (agarrat fort que ve corba!!).
Al baixar cap a riu, just abans de passar per la font de Reïnós vam veure unes paleres , els colorits de les quals ens recordaven que estem a la millor terreta del món.
Una font tan petita, i tan que diu!
Quin exemple més net per a un poeta
de la fidelitat al lloc nadiu
I de contentament i pau secreta
(J.S. Pons)
La pujada des del barranc de l’infern cap a les juvees de dalt ja va fer menys gràcia. Això si, des d’aquest punt l’estampa és espectacular. Un descanset i a seguir, que el temps passa i els guies cobrem per objectius.
La baixada fins el barranc Racons va ser un passeig per tornar les cames en si però faltava el tercer port de muntanya, fins la font d’Olbis. I aquest tram ja no va tenir gens ni mica de gràcia. Més be, mala llet. Molta mala llet. Semblava que no s’acabara mai.
Però com deia Machado “Caminante no hay camino, se hace camino al andar”. I això és el que aniria pensant Bea Calabuig, el nou fixatge del Xebic, encantadora i incombustible, que pas a pas ens va seguir per arribar amb el primer grup. “El grup de la pressa”.
Durant el recorregut, no es podia deixar d’observar el relleu, la vegetació, la flora i la fauna. Aquesta senda gaudeix d’una riquesa inusual.
Mireu aquestes setes
I aquest exemplar endèmic de la zona, tot i que sembla ser que està una mica desubicat. Aquesta espècie sol habitar pels termes pròxims a Pego.
A les 13:30 h arribà el primer grup a la fi de la senda. Prova superada!
Sense gairebé temps d’acomiadar-se, Robert, Carme, Bea, Ferran i Joanba van abandonar La Vall de Laguar per anar a les seves respectives cases. Quina llàstima perquè el dinar a l’hotel es presagiava una delícia. Com així va ser.
Per cert! L’etimologia de “Laguar” deriva de l’àrab “Al-ahwar”, que significa “en blanc”. Resulta fàcilment associable al color de la terra d’esta vall.
El cuscús de l’hotel Alahuar estava exquisit, com també les entrades i els postres. Especial menció mereix “l’arrop i tallaetes” que es van demanar dos nostàlgics com Juli i Vicent.
El transcurs del dinar va ser una mica estrany. Els clàssics temes de conversa (educació, política, república, psicopatologia conjugal) no es van tractar. Potser degut a l’alineació dels astres la temàtica va esdevindre mística i paranormal. No es descarta en absolut que el GXAM (Grup Xebic d’Alta Muntanya) acabe convertint-se en una secta. De fet, es una possibilitat molt real. Qui sap? Si vols esbrinar-ho, no et pots perdre la propera excursió. T’esperem!
dilluns, 13 / octubre / 2008
BARRANC DE L'INFERN
Considerada per molts la "catedral del Senderisme", el Grup Xebic farà el recorregut sota el que s'aixopluga aquesta excitant denominació.
Es tracta del PR-CV 147, que recorre la Vall de Laguar. Es una ruta circular que comença en Fleix, en la font Grossa-llavador i acabarem en Benimaurell com solem acabar sempre, és a dir, davant d'una taula amb una exquisit menjar. En aquest cas, tastarem un cuscús en l'hotel Alahuar.
DADES DE L'EXCURSIÓ:
DURACIÓ APROXIMADA: 6 H
RECORREGUT: 14 KM
ITINERARI: Fleix, Llavador i font Grossa, Forat excavat en la roca, Riu Ebo, Pou de la Juvea, Les Juvees d'enmig, font Reinós, Riu Ebo, Les Juvees de Dalt, Barranc Racons, Font dels Olbis, Benimaurell.
DIFICULTAT: MITJANA-ALTA
CONVOCATÒRIA:
DIA: DISSABTE 18 D'OCTUBRE
HORA: 8:00 H EN EL MAS Y MAS
Es tracta del PR-CV 147, que recorre la Vall de Laguar. Es una ruta circular que comença en Fleix, en la font Grossa-llavador i acabarem en Benimaurell com solem acabar sempre, és a dir, davant d'una taula amb una exquisit menjar. En aquest cas, tastarem un cuscús en l'hotel Alahuar.
DADES DE L'EXCURSIÓ:
DURACIÓ APROXIMADA: 6 H
RECORREGUT: 14 KM
ITINERARI: Fleix, Llavador i font Grossa, Forat excavat en la roca, Riu Ebo, Pou de la Juvea, Les Juvees d'enmig, font Reinós, Riu Ebo, Les Juvees de Dalt, Barranc Racons, Font dels Olbis, Benimaurell.
DIFICULTAT: MITJANA-ALTA
CONVOCATÒRIA:
DIA: DISSABTE 18 D'OCTUBRE
HORA: 8:00 H EN EL MAS Y MAS
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
